Ella tampoc tenia ganes de treballar. Ens vam estirar al llit. La fredor dels llençols ens aplegà l’un al costat de l’altre, -em meravella la sensació de sentir un cos a tocar- La seva escalfor m’arribava. Ni un petó, ni un frec. Estàvem gairebé a les fosques, però sentia cadascun dels seus moviments. Haviem dit d’anar al llit i xerrar una estona. Només això. Erem amics, només amics. Cap dels dos deia res. Només ens escoltàvem...
pseudònim : Esseni
4 comentaris:
Això promet!
Al principi ..sempre son els pensaments els que s'acaricien..que escalfan el cos..que encenen els sentits.
que important escoltar-se.... ens sentiem ... erem.
A vegades no fa falta res mès quan el mon esta fet a mida per dos.
Publica un comentari a l'entrada