( I )
M’aferro a la teva penombra, al teu cos de cendra que em crema i em subjecta. Tu i jo... endinsats l’un en l’altra, arrelats en l’aire xop i càlid de la nit. Tu i jo… plens de llum i tremolosos de frisances, dibuixant l’indescriptible retorn dels déus, allà on s’apaivaguen les mirades i es perden els deserts. El llum d’una tauleta, la nit que et projecta cap a mi una vegada i una altra. Fremeixo de desig. Lluito en un inacabable combat on les armes són tendreses. Sóc un boig de l’espai. Sobrevolo el temps de la nocturnitat volguda. Em perd la pruïja del teu cos en possessió. I tu, en roig encès de mil oratges, m’amares de carícies i em xopes dels teus mars fins que la nit dels temps s’atura. Just en el precís instant on tot es transmuta en silencis i mirades.
( II )
Rígids, inerts, saben que la impossibilitat del moviment és la seva eterna condemna.
Rígids, inerts, s’empassen a glops, mirada endins, l’elasticitat de braços i cames, l’ansietat de boques i mans, aquells dits que s’entrellacen, aquelles llengües que es busquen i es troben i es xuclen, aquells sexes ardents primer explorats, després units, el d’ell contingut en el d’ella, el d’ella vas de festa i de luxe per al d’ell, gemecs esparsos, una mà mig perduda prement un coixí, una veu tota feta de tremolor dient mai no havia trobat una dona com tu, una altra veu feta de llum entelada de boira prima dient em converteixes en un mar immens, una llengua llepant un coll, uns dits enfonsant-se en una espatlla, vull que sentis com em buido, vull sentir com surts de tu i et vesses sencer, i ara tot és com les onades gegants de la mar brava, i de sobte una cresta i una escuma a dalt de tot i un esclat tan intens i tan llarg que els cossos s’han corbat com es corba la terra perquè és mentida que sigui plana, arc i pont sobre un riu damunt dels llençols, i el pont que cau, perdudes les pilastres, i esclafa, ves què hi fa!, una humitat antiga com el món però cada cop acabada d’estrenar sempre que aquells éssers es nuen i s’estrenyen per fer-se saber que el desig que els empeny és lluminós i esclatant com milers de bombetes guarnint un envelat construït només per a ells dos.
Rígids, inerts, donarien qualsevol cosa per deixar de ser fusta i vidre. La tauleta de nit i el llum discret que il·lumina l’estança, també fa anys que s’estimen.
