diumenge, 6 de març de 2011

Ni naps, ni cols... joguines.


Va ser ella.
Havíem quedat després de dinar. Un bar tranquil d'un hotel de Barcelona. Era un bon lloc. Volíem començar a treballar en un nou projecte. Un llibre. Si, un llibre de fotografies i textos de diferents autors. Tot plegat havia de conformar una unitat, calia doncs fer una mena de guió per encaixar cadascuna de les peces que havien de ser el cos narratiu.
Tot normal. Un cafè, unes pastes. Una conversa relaxada... Sovint dèiem algun disbarat i rèiem. Una taula petita. Un sofà de pell. Els llums del salonet eren càlids. Va passar una cambrera molt posada en el seu paper. Una diadema, faldilla curta amb farbalans. Vaig tocar la cuixa de la Teresa per cridar-li l'atenció. Se la va quedar mirant.
- T'agrada ? - em va dir. Me la va fer tornar a mirar. Era de mitjana edat, cabell molt curt, prima, molt atractiva... i aquell vestit...
- Si, és guapa -
- Va, no dissimulis, segur que penses que està molt bona. - La Teresa em llegia els pensaments. La punyetera sempre acabava endevinant el que em passava pel cap.
Portàvem gairebé dues hores, m'entrava son. A mi, la primera hora de la tarda em fa el mateix efecte que un orfidal. M'entra la tonteria grossa, i busco la horitzontalitat desesperadament.
- Que t'adorms ? -
- Noia, no puc fer-hi més, a aquesta hora sempre m'entra son, i amb aquesta llum que hi ha al bar... -
- Doncs estira't - la seva resposta em va deixar parat.
- On vols que m'estiri ?, estem en un bar. -
- Això rai ! -
- Què vols dir ? - em va deixar amb la paraula a la boca.
S'aixecà, sense dir res. Acostumat com estic a aquestes reaccions, no sabia que pensar, no sabia si s'havia emprenyat o s'havia aixecat per anar al lavabo.
La cambrera encara anava a munt i avall, repassant cadascuna de les taules, era ben polida. Estava molt bona, si, la Teresa tenia raó. Vaig notar moviment als pantalons.
Va tornar de seguida.
- Té ! - , em va dir palplantada davant meu, ensenyant-me i fent dringar unes claus. - No facis aquesta cara de totxo, no m'has dit que tenies son, doncs apa, un regalet, ja pots fer una bona migdiada -
- Que què... ? -
- Si !, això. No t'has adonat que estem en un bar d'hotel ? - Que s'empatolla aquesta dona, vaig pensar.
- Però, escolta, als hotels s'hi va a passar la nit no ? -
- Mira que n'ets ? ... als hotels s'hi lloguen habitacions, tant si dorms com si estàs de vetlla. Va, anem ! - Ho va dir tan decidida, que la vaig seguir sense badar boca. Mai se m'havia acudit això de llogar una habitació d'hotel si no era per per estar-s’hi fins l’endemà.
Vam passar davant del taulell de recepció. Jo m'esperava el típic somriure de l'encarregat de recepció fent càbales sobre els clients. Però estava més pendent jo d'ell que ell de mi.
Cinquena planta. El dring de l'ascensor em va fer tornar a la realitat, quatre passes, un soroll de claus. Érem dins.
- Caram, quin llit ! - La Teresa no va dir res.
- Torno de seguida. - Va desaparèixer al lavabo.
Des de la finestra que donava al balcó la ciutat quedava lluny. El soroll del trànsit era inapreciable. Em sentia com dins d'una illa al mig de la ciutat.
Va sortir del lavabo. - Hi vas tu ? - em va dir.
- Bé, si -
Vaig orinar. Estava una mica estrany. La situació s’escapava de la meva capacitat de control. Llavors vaig veure allò.
- No et tallis, treu-te la roba i fica't al llit, podràs descansar el que vulguis. No et molestaré. -
Va córrer l'espessa cortina i va sortir al balcó. L'habitació va quedar en penombres. Em vaig treure la roba, vaig deixar-me posada només la samarreta. Normalment dormo amb pantalonets curts, els calçotets em molesten per dormir. No tenia elecció.
Mirava el sostre. Em vaig tapar amb el llençol i una flassada que no pesava res.
La Teresa va tornar a entrar. Vaig sentir que s'asseia a la butaca.
- Escolta Teres.... - com si esperés la pregunta… - Digues -
- No res, que al lavabo he vist... - no em va deixar acabar la frase.
- Les meves boles de geisha. i ? --
- no, res ! -
No vaig badar més boca. I el son ?... on era el son que jo tenia feia mitja hora ?.
- Aquesta butaca s'enfonsa massa -
En va tenir prou. En un minut s'havia tret la roba. S'entaforà al llit tota conilla. No em va fer falta veure-la. Era prou fosc, però hi han coses que es veuen sense veure-les, que més aviat les perceps.
- Em sembla que plourà. - va dir.
Per pluges estava jo. Redéu !.
- No et fa res oi ?... també m'ha agafat mandra -
- No no... no em fa res. - … i tant que em feia res ! vaig pensar.
Tenia raó. Tota la tarda va estar plovent sense parar.
No vam parlar de cap llibre ni res.
Només plovia.


pseudònim: Esseni



( Publicat a la revista " THE SECRET, la revista " : http://www.thesecretlarevista.com/ca/17/1475/Ni_naps_ni_cols_joguines.html )