Ja fa tres mesos que em mira. D'ençà que vaig arribar. Bé, que miri. Mentre no em digui cap carallotada, ja pot anar mirant. Encara que m'agradaria fer-li sentir la incomoditat que hem d'aguantar les dones quan som mirades. De petita, recordo que a casa el pare i l'avi, a l'estiu, es passejaven amb calçotets. I ningú no els deia res. Ah, però les dones es veu que no podem tenir calor! Perquè ens miren. Però aquest té por. Ja ho vaig ensumar el primer dia.
Per a mi va començar la dansa. Des d'aquell dia que no vaig poder treure-me-la del cap. N’estava pendent. Sentia un soroll i corria a l'habitació que donava al celobert. Premi. Per l'escletxa de la persiana se me n'anaven els ulls. Déu meu, avui les porta blanques! M'agraden, les calces blanques. Bé, m’agraden totes, les calces.
S'amaga rere les persianes. Ho sé. Sento els seus ulls clavats a les meves calces. Després de tres mesos, em fa una certa pena. Saps què? Me'n vaig a demanar-li un pessic de sal. Caurà d'esquena, el pobre. Què coi! Si ell em pot mirar com em mira protegit per una persiana, una actitud ridícula, jo bé puc tenir una actitud normal, no? Em posaré unes faldilles... Aquestes: les transparents!
Ja porto massa temps d'empassar-me-la amb la vista. Semblo un sant crist penitent amb aquests ulls tant inflats. S'ha acabat aquesta processó. Em busco una excusa i me n'hi vaig directe. Sal! Això... se m'ha acabat la sal. Pebre?... no, pebre no. I ara què em poso, redéu? El xandall nou, això!
Agafaré una tassa de cafè per posar-hi la sal quan me la doni. Deixa'm assajar: Hola, perdona, no tindries pas una mica de sal? Els veïns ho feien, això, abans. Doncs vinga! Veiam, on tinc les claus? També fóra beneit quedar-me al replà de l'escala amb una tassa de sal i no poder tornar a entrar a casa... Aquí, ja les tinc. Apa, som-hi!... On va, aquest, amb un xandall, amb la calor que fa? És ben bé que hi ha gent per a tot.
Replà de l’escala. Van directes l'un cap a l'altra, com si fossin dos missils. S'aturen en sec.
– No tindràs pas...
– No tens una mica...
– Què?– pregunta la Rita.
– Pebrots!
– Pebrots?– diu ella, amb posat de càntir de dues nanses.
– No!... Salvull, salvull....
– Què coi és això de Salvull?
Trigarà a contestar. És ben bé tal com me l'imaginava. Tanoca. Dels grossos. No sap què dir. I on va, amb xandall?
– Vols dir que no agafaràs el xarrampió, amb la calor que fa i tu tan tapat?
–Eh?
– Jo, abans que res, em trauria el xandall. Després, si vols, parlem de la sal i del bull que et falta. Per aquest ordre... Però... què fas?
– No m'has dit que em tregués el xandall?...
– Mira que n'ets... va, passa cap a dins.
La vaig seguir. No deia ni "mu", jo. Estava petrificat. Anava darrere seu. Collons. Però si porta una faldilla que transparenta. Negres! Oooh! Les porta negres! Ai senyor, quin culet!
Com hi ha món! Encara es fotrà de morros, caminant com camina sense acabar-se de treure els pantalons... És ben bé que l'home ve del simi, i tant!... Alça! Calçotets plens de Corre-caminos!... No sé pas si em podré aguantar el riure... Ai, que és còmic, aquest paio!... I on vaig, jo, encara, amb la tassa a la mà?
– Va, passa.
Em vaig posar bé el xandall. Perquè cony se m'havia acudit posar-me aquells calçotets que em va regalar la tieta Roser? Clar, els únics nous que tenia. Ja era dins. Ostres, quin piset més bufó!
Calla, que parla... Veiam què diu?
– És que quan fa tanta calor no sé què posar-me, saps?
– Home, jo vaig molt bé només amb calces, per casa. Vols que te'n deixi unes? Blanques o negres?
Alguna cosa em va sacsejar per dins.
– Puc passar al lavabo? Va, deixa'm les negres.
Hosti tu, el paio s'està espavilant. Mira-te'l.
– Té, apa!, i et deixo també aquesta samarreta, que agafaràs el xarrampió, amb tanta roba...
M'agradarà veure si surt. És capaç d'esmunyir-se per la finestra del lavabo i apretar a córrer carrer enllà... Molt serà. Calla, que obre la porta... No pot ser... Se les ha posades al cap!
– Hosti, nano, estàs moníssim! Però... però... nen!, però si portes un tanga... el meu tanga negre!
– Sí. L'he vist en un racó, aquí al lavabo, i m'ha agradat. Et fa res? Té, les calces negres, ja no em fan falta. Me les he posades al cap per fer-te una broma.
Ara si que em voldria fondre! No és pas tan tanoca, no... Ui, em comença a caure bé! Fins i tot sembla que li ha canviat la mirada. I com camina! Veiam, deixa-me'l tantejar...
– Saps què m'agradaria?
– Digues, reina, els teus desitjos són ordres.
Caram. Encara creuré que el meu tanga negre té poders narcotitzants.
– M'agradaria que el tanga cada cop es fes més petit, més petit, però molt i molt petit...
– Això éstà fet!
D'una llambregada la Rita va veure com l'estret fil se li escorria per les natges. Un bé de déu li apareixia per davant talment com un ésser viu que tregués el cap per la finestra.
- Nen!...Vine cap aquí, que no tinc butxaques!.
Ella engrapà sense mirament el pollastre. Ell l'embolicà com una flassada. Tot eren mans i llavis i pits i cossos. La tassa, damunt la taula, se'ls mirava.
Van caure damunt del sofà. Ja no hi veien a tres pams. La roba havia quedat escampada arreu i les calces de la Rita penjades del llum del menjador. El tanga no va tenir tanta sort, va haver de conformar-se amb una perspectiva inferior i esgaiada perquè el pobre havia estat llançat a terra.
Quan s'acabaren els esbufecs, ella es va posar les seves calces, ell el seu tanga, i decidiren, de comú acord, que allò podia ser el principi d'una molt bona amistat.
pseudònim : POMPEU & FABRA
( Publicat a la revista " THE SECRET, la revista " : http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1481/A_quatre_mans.html )
( Publicat a la revista " THE SECRET, la revista " : http://www.thesecretlarevista.com/ca/55/1481/A_quatre_mans.html )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada